Castell de Cardona
CASTELL I COL·LEGIATA DE SANT VICENÇ
Des del segle IX el castell i la col·legiata de Sant Vicenç van dominar el territori i controlaren les salines. Estratègia militar i culte religiós s’uniren dalt d’un turó. El castell s’aixecà el 886 sota les ordres de Guifré el Pilós, comte de Barcelona. D’aquesta època només en queda la torre mestra, coneguda com la Torre de la Minyona. Durant la primera meitat del segle XI s’hi construí l’església de Sant Vicenç, una de les millors mostres del romànic llombard català.
Entre els segles XI i XV el castell fou la residència dels rics senyors de la sal, un gran exemple de fortificació militar medieval que, amb el temps, va anar perdent la seva funció residencial i guanyà importància estratègica. A partir del segle XVII, la fortalesa va actualitzar el seu sistema de defensa amb una corona de baluards.
Va ser durant la Guerra de Successió, quan esdevingué símbol de la resistència dels seguidors de l’arxiduc Carles davant els defensors de Felip d’Anjou: el castell fou l’última fortalesa que es rendí a les tropes borbòniques i caigué després de la capitulació de Barcelona el 18 de setembre de 1714.
RETAULE I FRONTAL DE LA CAPELLA DE SANT RAMON NONAT
El 1681, després d’una epidèmia de pesta a Catalunya, la duquessa Caterina de Cardona va ordenar la fundació de la Capella de Sant Ramon Nonat, que s’havia de bastir al lloc on, segons la tradició, hauria mort el sant l’any 1240, amb altar, retaule i llàntia d’argent. El retaule barroc, de fusta policromada i daurada, el va dur a terme l’escultor manresà Pau Sunyer i de la dauradura se n’encarregà l’argenter local Magí Torrabruna.
El conjunt de relleus, vuit escenes, representen diversos fets de la vida del sant i, el frontal d’altar, conté l’escut dels Cardona. Ambdós han estat restaurats recentment al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya.
