Anoia
Convent de Sant Agustí / Escola Pia
Convent de Sant Agustí / Escola Pia
El convent de Sant Agustí d’Igualada va ser fundat per frares agustins l’any 1393 al lloc on hi havia una capella. Va ser convent fins el 1835 i, uns vint anys més tard, s’hi van instal·lar els escolapis, que encara hi tenen l’actual Escola Pia d’Igualada. L’església adjacent, amb títol de santuari, està dedicada a la Mare de Déu de la Pietat, copatrona de la ciutat, i fou construïda al voltant de 1780.
La peça arquitectònica clau de tot el conjunt el constitueix el claustre renaixentista d’influència italianitzant, de planta trapezoïdal i de dos pisos. Va ser construït entre el 1612 i el 1670. Al mig de cadascuna de les ales hi ha un escut vorejat per una data, que correspondria a l’any de construcció.
És considerat un dels principals monuments de la capital de l’Anoia.
Santuari del Sant Dubte
Santuari del Sant Dubte
A les primeries del segle XI, en un context geogràfic de frontera entre el món cristià i el món musulmà com era l’actual comarca de La Segarra, calia també posar fites remarcables en les fronteres ideològiques. El Miracle del Sant Dubte, ocorregut el 1010 a Ivorra n’és una mostra fefaent.
Conten els fets que mossèn Bernat Oliver, en plena celebració eucarística, dubtà de la presència del Crist en el pa i el vi. I el dubte propicià el miracle: el calze es posà a vessar sang. Els fets, consignats al bisbe Ermengol de la Seu d’Urgell —posteriorment canonitzat— arribaren a Roma, on el papa Sergi IV certificà el Miracle i concedí tot de relíquies a la confraria.
A partir d’aquell moment, aquella petita església de Santa Maria, a un quilòmetre d’Ivorra, es convertí en lloc de peregrinatge. I el 1663 s’inaugurava l’actual santuari, malgrat que la façana data de quasi 100 anys més tard, de 1762. El fastuós retaule barroc que presidia la nau va ser cremat durant la Guerra Civil. A la primera dècada del segle XXI l’església s’ha vist abillada novament amb amb un Crist d’Agnès Pla i Jaume González i un retaule fotogràfic de Sebastià Caus, que fa que els fets del miracle tornin a lluir amb una poètica pròpia dels nostres dies.
Capella de la Puríssima Concepció
Capella de la Puríssima Concepció
La capella de la Puríssima Concepció és un edifici d’origen medieval construïda al costat d’un portal de la vila fortificada de Pujalt, a l’Anoia. En època moderna s’hi afegí un campanar d’espadanya.
Consta d’una sola nau de planta rectangular coberta amb volta apuntada de pedra. El presbiteri està presidit per un notable retaule barroc, dedicat a la Mare de Déu i fou construït l’any 1638 i daurat l’any 1686. Pintures, baixos relleus i escultures de cos sencer parlen i il·lustren sobre la vida de la Verge. Aquesta obra mestra fou encarregada pels feligresos i fabricada a Manresa. És un dels pocs altars que durant la guerra civil espanyola es salvaren de la seva destrucció i que ha arribat als nostres dies amb tota la seva força original.
Església parroquial
Església parroquial
El 6 de juny de 1779 es posà la primera pedra a la banda de migdia del carrer de Sant Miquel. L'obra s'enllesteix en quatre anys, 1783 (mateix any que fou beneïda), immortalitzats damunt del portal d'entrada principal.
El nou temple, un bell edifici d'una espinosa nau, amb quatre capelles per banda i tribunes a nivell de cor, és una de les més grans i proporcionades de la comarca.
Durant la construcció s'obtingué permís per enterrar l'Església antiga, tanmateix se n'aprofitaren el sumptuós retaule barroc de l'altar principal, quatre relleus, una pica raconera i la figura de Sant Miquel, situada avui a la part exterior lateral i que dóna nom al carrer del mateix Sant. El preciós retaule no sobrevisqué als estralls de la Guerra Civil, del 1936-1939, i fou destruït.
L'altar major actual, obra de l'arquitecte Miquel Pallàs, fou inaugurat el 16 d'agost de 1953.
Bages
Església de Sant Miquel
Església de Sant Miquel
L’església té el seu origen en l’època romànica. En el decurs del segle XIV es va refer l’edifici, aixecant una nova construcció gòtica, consagrada el 1397. El nou espai, a diferència del de Sant Vicenç al castell de Cardona, seria l’església dels mercaders. Més endavant, ja al segle XVI, s’hi va afegir una cripta on es veneren les relíquies dels sants Celdoni i Ermenter.
A l’interior del temple es conserva una talla gòtica d’alabastre, la Mare de Déu del Patrocini, així com importants mostres de la retaulística catalana del segle XV.
Durant la Guerra Civil de 1936-1939, l’església va patir greus desperfectes. El retaule major de Sant Miquel, magnífica peça del barroc, va ser destruït. Era obra d’Andreu Sala, de Linya, qui el construí pels volts de 1707. També desaparegué l’orgue, fet per Pedro Fernández.
Castell de Cardona
Castell de Cardona
CASTELL I COL·LEGIATA DE SANT VICENÇ
Des del segle IX el castell i la col·legiata de Sant Vicenç van dominar el territori i controlaren les salines. Estratègia militar i culte religiós s’uniren dalt d’un turó. El castell s’aixecà el 886 sota les ordres de Guifré el Pilós, comte de Barcelona. D’aquesta època només en queda la torre mestra, coneguda com la Torre de la Minyona. Durant la primera meitat del segle XI s’hi construí l’església de Sant Vicenç, una de les millors mostres del romànic llombard català.
Entre els segles XI i XV el castell fou la residència dels rics senyors de la sal, un gran exemple de fortificació militar medieval que, amb el temps, va anar perdent la seva funció residencial i guanyà importància estratègica. A partir del segle XVII, la fortalesa va actualitzar el seu sistema de defensa amb una corona de baluards.
Va ser durant la Guerra de Successió, quan esdevingué símbol de la resistència dels seguidors de l’arxiduc Carles davant els defensors de Felip d’Anjou: el castell fou l’última fortalesa que es rendí a les tropes borbòniques i caigué després de la capitulació de Barcelona el 18 de setembre de 1714.
RETAULE I FRONTAL DE LA CAPELLA DE SANT RAMON NONAT
El 1681, després d’una epidèmia de pesta a Catalunya, la duquessa Caterina de Cardona va ordenar la fundació de la Capella de Sant Ramon Nonat, que s’havia de bastir al lloc on, segons la tradició, hauria mort el sant l’any 1240, amb altar, retaule i llàntia d’argent. El retaule barroc, de fusta policromada i daurada, el va dur a terme l’escultor manresà Pau Sunyer i de la dauradura se n’encarregà l’argenter local Magí Torrabruna.
El conjunt de relleus, vuit escenes, representen diversos fets de la vida del sant i, el frontal d’altar, conté l’escut dels Cardona. Ambdós han estat restaurats recentment al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya.
Cafès Gener
Cafès Gener
La vila de Cardona, al Bages, es caracteritza pel seu llarg i important paper en la història. Després de l’esplendor medieval, visqué les vicissituds de l’Edat Moderna amb el seu paper destacat durant la guerra de Successió. El Barroc també hi fou present amb capelles i algun retaule i frontal d’altar com el de Sant Ramon Nonat. Cal destacar l’altar major de l’església de Sant Miquel desaparegut per la guerra civil, al 1936, i obra d’Andreu Sala de Linya, nascut a poca distància de la població.
És en aquesta vila on, anys més tard, es va fundar Cafès Gener.
Cafès Gener és una empresa nascuda als voltants de 1950, quan el propietari de l’establiment Café Colón de Cardona, va mostrar els secrets de torrar cafè a Josep Gener, “el Bonany”, nascut a la pagesia propera a la vila.
En Josep Gener, veient les possibilitats del cafè al mercat va començar a explorar aquest món i ben aviat va aconseguir un nom dins la comarca. Així es va crear una empresa familiar en la qual, en l’actualitat, ja hi treballa la tercera generació.
L’empresa estava ubicada a fins les muralles de Cardona i, l’any 2000, va ser quan es va produir un salt qualitatiu i quantitatiu important a l'ampliar les instal·lacions i traslladant-se a una nova planta al polígon industrial, renovant i modernitzant al mateix temps tot el procés d’emmagatzematge, torrat i envasat del cafè.
Sant Vicenç de Fals
Sant Vicenç de Fals
L’església de Sant Vicenç de Fals s’aixeca a l’indret conegut com a Torres de Fals, en un turó del terme municipal de Fonollosa, al Bages. Forma un conjunt monumental amb la rectoria, el cementiri, una torre cilíndrica de l’antic castell de Fals i una altra torre, també cilíndrica, a l’altre costat de la riera.
De la primitiva església romànica, documentada el 1016, pràcticament no en queda res. Se li va afegir una capella gòtica que conserva alguns elements com una finestra geminada ogival i una fornícula. Va ser aprofitant aquesta capella que, al segle XVII, es va començar a edificar el temple actual. Es va mantenir la llargada del temple romànic, se’n va augmentar l’amplada, s’hi va afegir un cos de nau i s’hi va obrir una nova porta d’accés. Al segle XVIII s’aixecà l’actual campanar i, al 1885, s’hi va afegir la capella fonda.
L’interior de l’església va quedar molt malmès per la Guerra Civil.
Recentment, la nau central de l’església de sant Vicenç de les Torres de Fals s’ha adequat com a espai d’ús públic.
La Cova de Sant Ignasi
La Cova de Sant Ignasi
En una de les balmes tant característiques del paisatge manresà, enclotat però amb una vista frontal de la muntanya de Montserrat i de la vall del riu Cardener, diu la tradició que Sant Ignasi de Loiola va retirar-s’hi una temporada per meditar i escriure els cèlebres Exercicis Espirituals. Amb el pas dels anys, aquella senzilla coveta s’ha acabat convertint en l’edifici més monumental i fastuós de la ciutat de Manresa. Damunt de la roca natural s’hi ha erigit un imponent santuari, que s’ha convertit indiscutiblement en lloc ignasià per excel·lència de la ciutat i en un dels referents més universals del món jesuític.
Al Santuari de la Cova de Sant Ignasi, paisatge i arquitectura es fusionen d’una manera sorprenent tot formant una façana artificial sobre el puig de Sant Bartomeu, que és un dels elements més visibles de l’entrada de Manresa. La seva decoració, amb una barreja d’estils que conjunta el barroc de l’escola escultòrica manresana amb el modernisme de Josep Llimona, esdevé un tret d’identitat que diferencia aquest santuari de la resta d’espais patrimonials de la capital del Bages.
Basílica de La Seu
Basílica de La Seu
Si Ignasi de Loiola va veure quelcom que el va impactar des dels peus del Cardener l’any 1522 quan arribà a Manresa, fou, segurament, la imatge imponent de la basílica de Santa Maria. Coneguda popularment com La Seu és considerada un dels principals edificis del gòtic català.
El seu emplaçament elevat va acollir successivament un poblat iber, una fortalesa romana i un temple romànic. La construcció de l’actual edifici s’inicia el 1322 sota la direcció del mateix arquitecte de Santa Maria del Mar de Barcelona, Berenguer de Montagut, i es culmina a finals del segle XV amb el gòtic com a estil imperant. Tot i així, posteriors intervencions fan que hi trobem també elements renaixentistes, barrocs o fins i tot neogòtics, com la façana del baptisteri.
Els elements més destacats de la Seu són la impressionant rosassa de la façana de ponent, la campana i la cripta amb un gran tabernacle de marbre i vuit medallons barrocs.
A l’interior crida l’atenció la col·lecció pictòrica, on destaca el retaule de l’Esperit Sant del mestre Pere Serra, un dels més valuosos de la pintura catalana del segle XIV.
Sant Miquel de Castelltallat
Sant Miquel de Castelltallat
Amb vistes privilegiades sobre el pla de Bages, l’església de Sant Miquel domina la serralada de Castelltallat, al costat d’on s’erigia el castell de Montedono del qual aprofità les pedres. A pocs metres del temple (construït principalment entre el segles XV i XVIII), hi trobem l’observatori astronòmic, que ve a reblar la volta estrellada del presbiteri de l’església. Inaugurat el 2004, només 6 anys després dels focs que van devastar els pins de la serralada, convidava a mirar el cel en un moment en què era difícil mirar a la terra.
A l’interior de l’església, amb una nau central i una nau lateral adossada al cantó esquerre, hi trobem tres retaules dels segles XVII i XVIII. El més notable és el que presideix el temple, dedicat a Sant Miquel Arcàngel, amb cinc carrers, tres pisos i predel·la. Datat de 1613, és un valuós exemple de barroc primigeni, amb el seu estil narratiu deutor encara de la retaulística gòtica.
A banda del retaule principal, les dues capelles laterals conserven el retaule del Sant Crist, datat del 1703, amb dues columnes salomòniques que van ser escollides per il·lustrar l’Exposició Internacional de 1929. El del Roser, amb taules originals del XVII on es representen els misteris del rosari, compta amb algunes intervencions del segle XIX.
Santuari de la Mare de Déu de Coaner
Santuari de la Mare de Déu de Coaner
Coaner és un poblet dins el municipi de Sant Mateu de Bages. Es troba a la vall del torrent de Coaner, afluent del Cardener, i etimològicament prové del llatí Quovece Nigro.
Hi trobem la torre cilíndrica i sencera d’un castell, l’església romànico-llombarda de Sant Julià i el santuari de la Mare de Déu de Coaner.
El Santuari de la Mare de Déu de Coaner és una esglesiola erigida l’any 1654, per perpetuar, segons la tradició, el record de la troballa de la Verge al peu del torrent, en aquest mateix punt. La Verge és una talla romànica de fusta policromada, que data del segle XIII.
L’església presenta una estructura de planta rectangular amb un cos de petites dimensions adossat a la part dreta i el cementiri, a l'esquerra.
En el seu interior hi ha el retaule barroc del segle XVIII fet per Segimon Pujol de Gurb l’any 1716. És de fusta policromada i daurada, consta de cinc carrers, la predel·la, tres cossos i un àtic. La seva estructura és reticular i s’adapta a la forma absidal de la capella.
Ca l'Arenys (Valls de Torroella)
Ca l'Arenys (Valls de Torroella)
A l’extrem nord-oriental del municipi de Sant Mateu de Bages, hi trobem el poble de Valls de Torroella, nascut arran de la iniciativa de l’industrial i polític Isidre Valls (1858-1933) que, a causa de desavinences amb el seu oncle, va fundar la colònia el 1901 a pocs metres de la primigènia colònia familiar de Palà de Torroella.
La colònia (que a la dècada dels 70 arribà a la seva màxima esplendor, amb 600 treballadors) segueix el model de les que poblaven el veí riu Llobregat, on la família Valls havia tingut ja la fàbrica de Vilafruns.
A banda dels emblemàtics Casino i Teatre, d’un forn de pa artesà i d’altres serveis, en els edificis de la colònia hi continua havent activitat industrial. Una iniciativa peculiar és la de la cerveseria La Guineu, que ocupa part de l’edifici de Ca l’Arenys.
Plaça del Poble Vell
Plaça del Poble Vell
El castell i l’església del Poble Vell de Súria, enfilats sobre un turó, presideixen el municipi que —amb el creixement demogràfic del segle XIX— va expandir-se murs enllà cap als vorals del Cardener.
De configuració medieval, els seus carrerons estrets i les seves cases de pedra serven tot l’encant d’un poble d’època, sense establiments moderns que en trenquin l’atmosfera pacífica. Admirant les portalades dels seus edificis, sorprèn trobar-hi llindes esculpides eminentment als segles XVII i XVIII, quan es van obrir també les dues portes de la muralla que miren cap a Cardona i cap a Manresa.
Com totes les places majors, la del Poble Vell de Súria era també el centre neuràlgic de l’activitat de la vila fins a principi del segle XX. La seva forma triangular, de dimensions relativament reduïdes, envoltada de cases amb intervencions notables durant l’època barroca, la fan un emplaçament idoni per celebrar-hi tota mena d’actes culturals com els que s’hi devien viure al segle XVIII.
Església del Roser (Poble Vell)
Església del Roser (Poble Vell)
L’Església del Poble Vell, construïda al costat del castell, apareix citada en un document de 1154 com a parròquia de Sòrisa. Es tracta d’un edifici religiós de planta rectangular, amb torre del campanar i absis. El conjunt format pel Castell i l’Església és una de les imatges més característiques de Súria.
Inicialment, l’Església constava d’una única nau i era d’estil romànic. Els altres elements de l’església han estat resultat d’ampliacions i reformes més modernes. La més destacada, al 1862, quan s’hi afegiren les dues naus laterals.
El temple comptava amb un important retaule barroc, dedicat a Sant Cristòfol, que va ser destruït l’any 1936, a començaments de la Guerra Civil.
A l’interior de l’absis també ha estat recuperada una pintura mural del segle XV, que representa un campaner.
Baix Llobregat
Església de Santa Eulàlia
Església de Santa Eulàlia
Erigida en pocs anys, entre 1587 i 1612, l’església actual d’Esparreguera substitueix l’anterior temple parroquial, que havia quedat petit. Va quedar molt malmesa per l’ocupació francesa, quan les tropes napoleòniques van utilitzar-la de quarter general. Però el que va causar-hi estralls irrecuperables va ser la Guerra Civil, on un escamot de fora de la vila fou el responsable de la destrucció, entre altres, del fabulós retaule major de Jaume Comes i Nicolau Travé de 1777, del retaule de Sant Miquel, obra de de Pau Boxadell i Antoni Rovira, de l’orgue fet l’any 1625 per Francesc Bordons, a banda del mobiliari i l’arxiu parroquial.
Tot i que beneïda el 1612 pel Pare Abat de Montserrat, el campanar no s’acabà fins el 1636. Iniciat amb planta quadrada i vuitavat als cossos superiors, els seus 60 metres d’alçada són un veritable mirador sobre el Baix Llobregat.
Barcelonès
Església del Sagrat Cor (Jesuïtes c. Casp)
Església del Sagrat Cor (Jesuïtes c. Casp)
L’església del Sagrat Cor, situada al carrer Casp de Barcelona dins el complex escolar dels Jesuïtes, és obra dels arquitectes Joan Martorell Montells i Camil Oliveras Gensana. Fou construïda entre els anys 1883 i 1889. El seu estil artístic, que es pot qualificar de premodernista, és monumentalista i historicista, amb una marcada influència del romànic i de l’estil bizantí.
A l'interior de l'església hi podem trobar l'espasa que s’atribueix a la que Ignasi de Loiola va deixar l’any 1522 com a exvot a Montserrat just abans d’establir-se a Manresa, on va escriure els Exercicis Espirituals. L'espasa va arribar a l'església del Sagrat Cor de Jesús el 1907 i es va col·locar a l’altar de Sant Ignasi en una urna de bronze daurat realitzada per Bernardí Martorell Puig, guanyador del concurs del disseny que va ser presidit per Antoni Gaudí.
Berguedà
Conca de Barberà
La Noguera
Segarra
Auditori
Auditori
L’actual Auditori municipal de Cervera es feu a l’antiga església i col·legi dels jesuïtes de la capital de la Segarra. L’església barroca de Sant Ignasi de Cervera, situada al carrer Major, s’edificà entre 1690 i 1727, que és quan s’hi instal·là el col·legi de la Companyia de Jesús. Abans, però, el mateix espai ja havia acollit una reunió de les Corts catalanes presidides pel rei Pere el Cerimoniós (1359) i fou on, els Reis Catòlics, signaren els seus capítols matrimonials (1452). De l'edifici medieval es va aprofitar el portal adovellat que encara podem contemplar. L’any 1767 s’expulsaren els jesuïtes i es convertí en el Real Colegio de San Carlos, destinat a allotjar estudiants universitaris.
És un temple barroc de nau única, amb capelles laterals, cobert per tres trams de volta de canó amb llunetes, mentre que el presbiteri està cobert per una gran petxina. Té la curiositat de tenir l'entrada a la capçalera, per tal de poder accedir-hi des del carrer Major.
Un dels espais més destacats de l'antiga església és la capella de la Immaculada o de la Mare de Déu de l’Incendi, un gran espai quadrangular centrat per una cúpula traduïda exteriorment en un cimbori octogonal, amb vuit finestrals separats per pilastres. El primorós treball de l'estuc que la decora, d'un rococó mesurat, en fa un dels espais barrocs més interessants i desconeguts de la ciutat.
Universitat
Universitat
Alguns historiadors afirmen, sense pal·latius, que la Universitat de Cervera és l’edifici del barroc civil més important del Sud d’Europa. Construïda per imposició de Felip V, tal com afirma Agustí Duran i Sanpere, s’ha d’entendre “no com a penyora de pau, sinó més aviat com a tribut imposat pel vencedor”. La supressió de totes les universitats catalanes, i la seva centralització (tan borbònica) en un únic enclavament era sens dubte un mecanisme de control sobre la casta intel·lectual de Catalunya.
La primera pedra de l’edifici es col·locà el 1718, però l’obra no s’acabà fins el 1780, en un procés lent i, sobretot, excessivament costós per a les arques reials. Una obra monumental i —malgrat les seves proporcions perfectes— desproporcionada per a la petita vila on s’instal·lava i per la durada que tindria, amb la supressió de la seva activitat el 1842.
La rotunditat del pla arquitectònic, sobri, racionalista i robust, es complementa amb la tasca escultòrica subtil duta a terme per l’escultor manresà Jaume Padró des de 1775. La seva impromta es deixa veure en diversos indrets de l’edifici, però és sobretot al retaule del Paranimf allà on els marbres i l’alabastre prenen volada amb una lleugeresa i finor d’un mestratge absolut. La tasca de Padró a Cervera, d’on ja no es mouria fins a la seva mort el 1804, impregnà diversos racons de la ciutat, com l’església de Santa Maria o l’edifici de la Paeria.
Santa Magdalena de Vergós Guerrejat
Santa Magdalena de Vergós Guerrejat
Al capdamunt d’un turó, a la ribera del riu Sió i força a prop del seu naixement, hi trobem el castell i l’església de Santa Magdalena de Vergós Guerrejat. Aquest poble, d’una trentena d’habitants, és part del municipi d’Estaràs, veí de la capital de comarca: Cervera.
Si bé hi ha notícies d’una església i un castell al segle XI, edificats per lògica de control territorial en una zona fronterera de l’autoanomenada “reconquesta”, l’actual edifici data dels segles XVII i XVIII, quan els Meca, senyors del lloc, manaren també de construir-hi l’església de Santa Magdalena. Des de les dependències del castell, els senyors podien assistir a missa, la qual cosa explica la presència de balconades a cantó i cantó de la nau central, just sobre la mitja dotzena de capelles laterals.
L’església, inaugurada el 1720, està presidida per un retaule barroc no pas esculpit sinó pintat amb la tècnica del trompe l’oeil, un recurs que permetia abaratir els costos d’una obra en fusta, molt probablement inassumible per a uns senyors de la baixa noblesa de principi del segle XVIII.
Davant del castell i de l’església, la plaça és un mirador esplèndid (sense trompe l’oeil de cap mena) sobre els camps de la Segarra.
Obra de Fluvià
Obra de Fluvià
El Palau de Fluvià, més conegut com a Obra de Fluvià, és situat a un km. de Guissona, vora la carretera que porta a Biosca a l'antic terme del poble de Fluvià. El lloc, que pertanyia a la universitat de Guissona des del 1383, passà progressivament a la jurisdicció del bisbat d'Urgell. El 1505 el bisbe Pere de Cardona en comprà la totalitat dels drets senyorials, i emprengué la construcció d'una residència-palau per als bisbes d'Urgell, en substitució de l'antic castell.
L'obra avançà ràpidament però restà interropuda el 1514, quan el bisbe Cardona es traslladà a Tarragona com a nou arquebisbe metropolità, moment en que ja era acabada i coberta la planta baixa.
Es tracta d'un palau gotico-renaixentista que es va deixar inacabat ja a inicis del segle XVI. La construcció és de planta quadrada, centralitzada per un pati, des d'on s'obren totes les estances. L'església del palau és un dels espais més interessants del conjunt i estava dedicada a Sant Jordi, Santa Llúcia i Sant Blai. La façana principal presenta tres obertures a la banda dreta, dues de les quals són finestres amb arcades que es sustenten en mènsules amb motius vegetals i zoomòrfics, i una tercera obertura amb un ull de bou. Les tres finestres conserven elements decoratius gòtics amb arcs rebaixats i motllures pronunciades. A la banda esquerra de la façana totes les obertures es troben actualment tapiades i s'hi observa una finestra molt deteriorada i una porta, que donava accés directe des de l'exterior a l'església. A la façana est hi ha diferents obertures, totes tapiades o inacabades i una porta que comunica amb les cavallerisses. S'accedeix al palau per un vestíbul que dóna a una gran sala ricament decorada a mà dreta i a l'església a l'esquerra; davant, com ja s'ha dit anteriorment, un pati que centralitza tot l'edifici.
Es conserven encara motllures, frisos decorats amb motius vegetals, filigranes, arcs adovellats que donen accés a les estances, relleus amb motius vegetals, capitells ricament decorats, etc.
Al 1808 amb la Guerra del Francès, els francesos van fortificar l'edifici i derruïren part de la coberta.
Convent de Sant Andreu de la Rabassa
Convent de Sant Andreu de la Rabassa
Sant Guim de la Rabassa és un nucli de població del municipi de Sant Guim de Freixenet, a la Segarra. La casa senyorial del poble, mercès a un llegat testamentari de l’any 1641, va passar a mans dels jesuïtes, els quals s’hi establiren i renovaren l'estructura del poble, transformaren l’antiga construcció en un convent del seu orde i construïren una església barroca sobre l’edificació medieval, consagrada a Sant Andreu i a Sant Guillem.
L'actual edifici conventual és del segle XVIII, és rectangular i forma una unitat amb la capella dedicada a Sant Andreu i Sant Guillem situada a un dels extrems, adossat a les restes de l'antiga casa senyorial. Al costat del mur lateral de l'església, a l'altra costat del camí, hi ha les arcades del que foren les antigues cavallerisses.
Després de l'expulsió dels jesuïtes, l'edifici va ser embargat i destinat a col·legi i habitatges. Això va obligar a fer diverses reformes. L'edifici es troba actualment en desús però en bon estat de conservació.
Solsonès
Sant Serni de La Pedra
Sant Serni de La Pedra
La Coma i la Pedra és un municipi del Solsonès situat al nord de la vall de Lord, a la capçalera del riu Cardener. És una població ben abundosa d’aigua: hi trobem el punt de naixement del Cardener i les aigües medicinals de la font de la Puda.
Propera al petit poble de la Pedra, tocant al riu Cardener, hi trobem la font d'aigües sulfuroses de la Puda, de gran valor medicinal. Des de temps immemorials ha estat molt visitada per gent de diferent procedència i categoria social amb l'afany de recuperar la salut.
El primer nucli del qual es té constància documental és el de la Pedra. El poble de la Pedra s’alça en un tossal que domina la vall de Lord i aquí hi trobem l’església de Sant Serni, consagrada a la segona meitat del segle IX. Aquesta església romànica, molt modificada és d’una sola nau, coberta amb volta de canó i un transsepte marcat i orientada a llevant. Té dues capelles laterals que daten del segles XVI i XVII, un retaule barroc del segle XVII i un sotacor amb decoracions de guixos emmotllats.
Sant Pere de Madrona
Sant Pere de Madrona
Madrona és una entitat de població del municipi de Pinell de Solsonès. En un turó hi trobem un espai monumental amb les ruïnes de dos edificis: un castell i l’antiga església romànica llombarda de Sant Pere de Madrona.
En el darrer terç del segle XVIII es va construir, en un altre turó no gaire lluny, una nova església parroquial molt més gran i espaiosa, feta en temps de prosperitat i d’augment de població.
L’església barroca de Sant Pere de Madrona fou aixecada entre el 1771 i el 1776 pel mestre Jaume Fornell, de Tentellatge, i es caracteritza per una arquitectura molt remarcable. Ja a la façana s’hi pot observar el coronament curvilini, característic del barroc català del XVIII. Pel que fa a l’interior, l’estructura de l’espai recorda els temples jesuïtes com la de la Cova de Sant Ignasi de Manresa: una nau central articulada amb pilastres que sostenen un entaulament i està flanquejada per capelles laterals damunt els quals hi ha una sèrie de tribunes/balcons que li confereixen un aire profà. A la conca absidal hi ha una gran petxina que sembla irradia del cim del retaule major.
L’altar barroc, de la primeria del XVIII, que hi havia en l’antic temple de Sant Pere fou fragmentat en tres parts i traslladat a la nova església. L’interior del temple està decorat amb policromia i amb una representació dels dotze apòstols.
Santuari de Pinós
Santuari de Pinós
El Santuari de Pinós es troba a pocs metres del centre geogràfic de Catalunya. Mirador privilegiat a Nord i a Sud, aquest punt de 900 metres d’alçada “enmig del no-res i del tot” és encara avui un lloc de pelegrinatge. N’han canviat les formes, però els devots que segles enrere hi pujaven a oir missa, s’han convertit avui en motoristes i ciclistes que esmorzen copiosament en l’hostal més antic de Catalunya que no ha deixat mai de servir menjars des de la seva obertura, el 1524.
Edificat el 1312 per cavallers templers, l’administració del santuari passà aviat a mans hospitalàries. El temple, de factura gòtica té una sòbria façana amb un frontó sostingut per dues columnes estriades. A banda del restaurant, al costat de l’església hi trobem les dependències que servien d’hostatgeria als pelegrins i que avui són la seu del consistori municipal. Del retaule barroc, desaparegut durant la Guerra Civil se’n conserva la taula de la trobada de la Verge, així com la marededéu policromada, situada al cambril.
Sant Pere de Matamargó
Sant Pere de Matamargó
Coneguda com La Catedral dels Pagesos, aquesta església situada en un extrem del municipi de Pinós, conserva un dels secrets més esplèndids del Solsonès. Al seu interior (monumental si tenim en compte la població disseminada de les cases que té en uns quants quilòmetres a la rodona) s’hi preserven cinc retaules barrocs, quatre dels qual de la nissaga dels Pujol. És per això que hi ha qui l’ha batejada també com “la catedral dels Pujol”.
L’únic retaule no atribuïble a la nissaga de Gurb és el del Sant Crist (c. 1682), situat a la primera capella del lateral dret. Enfront s’hi situa el de Roser (1730), obra de Segimon Pujol, daurat quasi noranta anys més tard. Les altres dues capelles laterals tenen, davant per davant, els retaules de Sant Miquel Arcàngel i de Sant Isidre, datats tots dos de 1789. Si el retaule del Roser era d’estil narratiu i s’ha preservat sense pèrdues, aquests dos són de factura neoclàssica amb trets abarrocats, i les escultures que emmarcaven van ser cremades durat la Guerra Civil.
Però el retaule veritablement impressionant del temple és el de l’altar major, obra de Josep Pujol i Juhí, datada el 1794. Presidit per la figura de Sant Pere, patró de la parròquia, la seva figura apareix envoltada dels quatre evangelistes, dels apòstols i de Sant Pau, en una disposició piramidal plena de dinamisme.
Sant Jaume dels Tracs
Sant Jaume dels Tracs
En plena serralada de Sant Jaume, al límit dels actuals termes municipals de Riner i Llobera és on s’erigia el Castell de Riner, del qual s’ha conservat l’església. La construcció, datada del segle XII, és senzilla, amb una sola nau amb volta de canó que arrenca sobre una petita motllura.
A l’exterior podem observar-hi diversos arcs monolítics i alguns elements escultòrics de caràcter popular, com un personatge jacent amb una mà al pit i l’altra al ventre. D’època posterior, en destaquen un corpulent campanar, un porxo, el cementiri adossat i una sagristia.
A l’interior hi llueix el retaule barroc dedicat a Sant Jaume, datat a la segona meitat del segle XVII i d’autoria anònima. Restaurant recentment, està presidit per la figura de Sant Jaume acompanyada per Sant Isidre a l’esquerra i Sant Pere a la dreta, dels quals es presenten diversos episodis de les seves hagiografies. El més notable, per la seva raresa iconogràfica, és el del trasllat de les restes mortals de Sant Jaume per mar, en un vaixell comandat per un àngel.
Santuari del Miracle
Santuari del Miracle
Conten els fets que, el 3 d’agost de 1458, la Mare de Déu es va aparèixer a uns pastorets de la Cirosa que guardaven el ramat a prop de la Bassadòria. Després d’estar una estona jugant amb ells, havent pres la forma d’una Verge nena, va desaparèixer a l’indret on l’any 1600 es va construir una capella. Aquesta aparició va propiciar la construcció de tres temples successius que han estat, des de llavors, lloc de santedat i peregrinatge, a redós dels quals van edificar-se diverses construccions, entre elles la Casa Gran (un antic alberg de peregrins, exemple majúscul d’arquitectura civil renaixentista) i un monestir benedictí.
L’actual església va començar-se a construir el 1652, i el tram final, del qual hi ha els murs laterals, no va arribar a cobrir-se mai. És dins d’aquest indret on es poden veure les restes de l’antiga església gòtica, que es va anar desmuntant a mesura que s’avançava en les obres del nou temple i de la qual es conserva l’orgue fabricat per Antoni Bordons a final del segle XVI.
Les vicissituds que van impedir l’acabament del temple, amb diversos intents fallits fins ben entrat el segle XIX, no van ser obstacle perquè entre el 1747 i el 1757 l’escultor Carles Morató hi deixés un dels exemples més exuberants de la retaulística barroca catalana, presidint el temple. Convivint-hi discretament, a la capella del Santíssim, hi trobem el retaule de la primera església, obra acuradíssima del portuguès Pere Nunyes.
Església i Altar dels Colls
Església i Altar dels Colls
ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT LLORENÇ DE MORUNYS
Situada al centre de la població, aquesta església va ser declarada monument historicoartístic l’any 1976. Data del segle XI i es tracta d’un temple basilical de tres naus separades per pilars de planta en forma de creu, de pedra, coberta amb volta de canó la central i d’aresta les dues laterals. La llargada és de 25 m per 15 m d’amplada i 15 m d’alçada en el centre de la nau principal. L’absis central guarda en la part inferior restes de pintures murals de finals del segle XIII i principis del XIV.
ALTAR DELS COLLS
La capella de la Mare de Déu dels Colls, situada a l’Església de Sant Llorenç de Morunys, és una de les obres més representatives del barroc català. Fou obrada entre els anys 1773 i 1784 per l’escultor de Folgueroles, Josep Pujol i Juhí, i l’estil correspon a un barroc tardà ja molt carregat.
És molt destacable la cúpula, però en general, tot el conjunt expressa la gran capacitat compositiva i escènica de l’escultor, enaltida amb l’excel·lent daurat i pintat que fou realitzat entre el 1784 i 1789 per Ramon Moliner.
Tots els temes esculpits són dedicats a la Verge dels Colls: el Magnificat al gran plafó de la dreta, la Salve a la cúpula i les Lletanies als pilars. La capella té un cambril amb la imatge refeta de la Verge, la base de la qual quedà afectada el 1936.
La capella fou sufragada per la confraria dels Colls, una congregació laïcal d’origen medieval molt influent en la història de la vila.
L'hospital d'en Llobera / Consell Comarcal
L'hospital d'en Llobera / Consell Comarcal
L'hospital d'en Llobera està situat en el nucli històric de la ciutat de Solsona, no gaire lluny del bressol d’il·lustres artistes del Barroc com el pintor Francesc Ribalta o la nissaga dels Morató, destacats escultors del segle XVIII.
És un edifici d’estil gòtic de la primera meitat del segle XV ubicat al carrer dels Dominics. Inicialment va ser construït per a ser un hospital de pobres, tal com Francesca de Llobera, filla de mercaders, va deixar estipulat en el seu testament, l’any 1411. Aquest edifici ha servit successivament d’hospital, de col·legi de dominics, d’universitat literària, de seminari, d’escoles parroquials i, actualment, és la seu del Consell Comarcal del Solsonès.
Claustres de la Catedral
Claustres de la Catedral
El claustre de la Catedral de Solsona, que era romànic, d'influència tolosana, fou completament alterat al segle XVIII: hom en rebaixà el nivell del sòl, en tapià la porta d'accés (un bell exemplar de l'escola de Lleida, amb decoració geomètrica, que fou descobert de nou el 1949-51), i en substituí els arcs i pilars de la galeria baixa per uns de neoclàssics. Amb tot, encara conserva la volta romànica i la galeria alta, d'estil tardo-gòtic.
Capella del Claustre
Capella del Claustre
LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DEL CLAUSTRE - CATEDRAL DE SOLSONA
Ubicada a la Catedral de Solsona, la capella de la Mare de Déu del Claustre (1727-1776), destinada a acollir la preuada talla romànica, va patir successives destruccions. La seva complexa construcció, que preveia també bastir-hi un retaule i decorar l’espai arquitectònic amb pintures murals, s’encomanà a Jacint i Carles Morató – que treballaren amb la col·laboració de l’escultor Josep Sunyer i Raurell. Desaparegué amb la suma de les destrosses de 1810, 1822 i 1936, però per algunes descripcions antigues s’intueix que devia tractar-se d’un dels espais més impressionants del barroc català.
Sant Pere de Vallferosa
Sant Pere de Vallferosa
L'església de Sant Pere de Vallferosa es troba al costat de la Torre de Vallferosa.
Es tracta d'una eglésia de nau única amb capelles laterals de planta rectangular. A l'angle NO de la façana s'aixeca la torre de campanar, que presenta una planta quadangular de dos trams amb les arestes retallades i una balustrada de pedra. En cadascuna de les cares de la torre de campanar s'obra una llarga finestra d'arc de mig punt. La porta d'accés al temple té un entaulament amb un frontó triangular partit. Al centre d'aquest apareix una fornícula on hi havia una imatge de Sant Pere, actualment desapareguda.
Damunt de la porta d'ingrés a l'església hi ha una gran rosassa que il·luminava l'interior del temple. La coberta de l'església ha desaparegut, així que només conservem els murs perimetrals i els arcs torals que sustentaven la volta. S'entreveuen altres estances de l'església, com per exemple la sagristia al SE o l'escala amb la que s'accedia al cor al SO.
